Ho recordo com un moment d’angustia i preocupament. Aquell dia vaig tenir un somni molt estrany, quan em vaig despertar suava i em queien llàgrimes del sofriment. Em vaig aixecar, encara que les cames em pesaven, i me’n vaig anar a la dutxa. Les imatges d’aquell somni esfereïdor voltaven pel meu cap repetidament. Quan vaig arribar a l’escola ja ho havia oblidat tot, o això es el que em pensava.
Era dimarts i tocava francès a primera hora. Tots anàvem mig dormits i quasi ningú parlava. L’ambient era incòmode o almenys és com jo em sentia. Les següents classes van transcórrer normal. Els alumnes es van anar despertant i els crits i riures omplien les estàncies. Quan tocava castellà, ja teníem tots ganes d’anar al pati i poder prendre l’aire. Després de dinar va començar a ploure i tots vam entrar empentant-nos com bojos perquè les gotes que queien et deixaven calat. A la classe uns parlaven en rotllana, els altres jugaven a passar per sobre les taules i agafar-se i d’altres només reien de les burrades que feien els seus companys. I de sobte vaig sentir un cop sec i tothom va fer silenci. Tots ens vam girar cap a les taules grosses situades al capdavant de la classe. Una companya jeia a terra inconscient i amb una ferida al cap. Mai se m’havien fet tant llargs uns segons. Corrents vam anar a avisar a una professora i l’ambulància estava allà al cap de 15 minuts. En aquells moments tothom estava histèric. Unes comentaven el que havia passat i d’altres només estaven callats. Jo preguntava què li havia passat però ningú em responia. Aquells fets em van fer recordar el somni que havia tingut aquella nit.
Al dia següent ens van explicar que la noia estava bé i que només s’havia donat un mal cop. De seguida estaria amb nosaltres. Quan va arribar va ser una gran alegria per tots. En va explicar que s’havia desmaiat i que moltes vegades li havia passat. Tot va tornar a la normalitat però ningú ho ha oblidat i la taula amb la marca ens ho farà recordar.
Era dimarts i tocava francès a primera hora. Tots anàvem mig dormits i quasi ningú parlava. L’ambient era incòmode o almenys és com jo em sentia. Les següents classes van transcórrer normal. Els alumnes es van anar despertant i els crits i riures omplien les estàncies. Quan tocava castellà, ja teníem tots ganes d’anar al pati i poder prendre l’aire. Després de dinar va començar a ploure i tots vam entrar empentant-nos com bojos perquè les gotes que queien et deixaven calat. A la classe uns parlaven en rotllana, els altres jugaven a passar per sobre les taules i agafar-se i d’altres només reien de les burrades que feien els seus companys. I de sobte vaig sentir un cop sec i tothom va fer silenci. Tots ens vam girar cap a les taules grosses situades al capdavant de la classe. Una companya jeia a terra inconscient i amb una ferida al cap. Mai se m’havien fet tant llargs uns segons. Corrents vam anar a avisar a una professora i l’ambulància estava allà al cap de 15 minuts. En aquells moments tothom estava histèric. Unes comentaven el que havia passat i d’altres només estaven callats. Jo preguntava què li havia passat però ningú em responia. Aquells fets em van fer recordar el somni que havia tingut aquella nit.
Al dia següent ens van explicar que la noia estava bé i que només s’havia donat un mal cop. De seguida estaria amb nosaltres. Quan va arribar va ser una gran alegria per tots. En va explicar que s’havia desmaiat i que moltes vegades li havia passat. Tot va tornar a la normalitat però ningú ho ha oblidat i la taula amb la marca ens ho farà recordar.
Desprès d’haver-me llegit el text m'agradaria felicitar l'Alicia Berdonces pel seu magnífic treball.
ResponderEliminarA la seva historia la trama es rapida i disposa d'una gran varietat de paraules que agiliten el procés, i ens donen quantitat de detalls. Es molt fàcil sentir-se com un estudiant mes sumit en la rutina de l'escola, i la manera de trencar aquesta rutina es molt interessant, però personalment m'agradaria que el malson del inici de la trama no fos tant imaginaria, sinó que des d'un principi ens aclarís quin es el seu somni. Tot i això també voldria comentar el final del text, ja que trobo que es molt curt o ràpid,podria haver allargat la historia per tal de donar-li un altre empenta, o potser que la historia no acabes en un no res... No sabria dir ben be que li falta al final però em sembla que es podria millorar.
Finalment m'acomiado tornant a destacar el esforç i el treball realitzar per l'Alicia en aquest procés tant difícil que es la creació d’històries.
Guillem Quintana