WIKI, EL KIWI - Carla Celda

Tot va començar un dia a Nova Zelanda quan jo, un kiwi qualsevol, mai m’hagués imaginat la vida que m’esperava plena d’aventures arreu del món.
Em dic Wiki i vaig néixer l’ hivern del 2008, no sé exactament quin dia, encara que només recordo una infància freda i difícil.
Jo provenia d’una petita planta trepadora, a una de les branques més altes del meu barri, la casa on vivia junt amb la meva família. Vivia amb la meva mare, el meu pare i el meu avi i tots compartíem una petita fulla.
La meva vida era avorrida, una rutina tranquil•la i que molts haguessin envejat, però necessitava acció, no podia passar-me les hores prenent el sol, menjant i esperant la meva maduració.
Un dia qualsevol, uns homes van venir a buscar el meu avi i els meus pares, se’ls van endur sense donar explicacions. Jo sentint-me impotent vaig decidir anar en la seva busca, però encara que no sabia com ni on, volia trobar-los i tenia molt clar que faria el possible i necessari per tornar a estar amb la meva família.
Va passar uns dies quan jo, tornant de l’escola em vaig trobar amb uns pelicans. Em vaig apropar a un d’ells i li vaig preguntar per la meva família i si sabia on s’havien endut als meus pares i a l’avi. Ell molt amablement es va oferir per portar-me al centre on els reclutaven. Jo molt agraït, vaig acceptar i vaig pujar al seu bec i en aquell moment vaig saber que la meva vida canviaria de cop.
Volàvem entre els núvols i el cel blau, i després d’un llarg camí d’aire pur, vam arribar a una zona contaminada, on el fum de les xemeneies de les fàbriques i del cotxes no ens deixava veure ni respirar.
El pelícan em va deixar al terra dient-me que havia de marxar, ja que era un lloc molt perillós per una espècie com ell. Així que indicant-me el camí, jo un kiwi indefens a la vorera d’una carretera plena de cotxes no sabia que fer, però tenia molt clar la meta que volia aconseguir i on volia arribar. Així que em vaig decidir i vaig saltar a un rierol que corria carrer a baix en la direcció que havia de seguir.
Lliscava en ell fins que el primer obstacle va aparèixer, les reixes del clavegueram no hi eren i jo no podia anar contra corrent, així que vaig tancar els ulls i vaig deixar-me anar. Esperava una gran patacada desprès del salt d’aigua però no va ser així, abans de caure una nena petita em va agafar. La nena devia tenir uns 8 anys i era primeta i morena, la roba que portava estava tota trencada i tampoc portava sabates. Semblava que tingues gana i no hagués dormit. Em mirava sorpresa sense saber que era exactament, suposo que al ser pobre no havia tingut l’oportunitat de tenir entre les seves mans una fruita com jo. De sobte un home gran que portava unes caixes va agafar-me de les mans de la nena i al mateix temps va començar a cridar-la amb un idioma totalment desconegut per mi.
Després d’aquella situació que no acabava d’entendre, ara jo era a les mans d’un home que m’acabava de posar dins la caixa que carregava. Al veure que hi havia dintre vaig entendre que l’home es pensava que la nena m’havia robat de la caixa que ell portava plena de kiwis.
Jo content de saber que em trobava amb fruites de la meva espècie vaig començar a preguntar pels meus pares i el meu avi, però curiosament ningú m’entenia ni sabien com contestar-me. Així que vaig suposar que devia haver viatjat a un altre país diferent i que per tant, jo ara era un immigrant perdut i sense esperança.
Després d’un llarg viatge durant hores dins la caixa que es movia pel tarannà del camió que ens transportava a una quantitat incalculable de kiwis mai vista, vam parar-nos de cop davant una gegant fàbrica.
Durant el viatge m’havia sentit sol enmig de milers i milers de kiwis, però tot va canviar quan vaig arribar a l’interior de la fàbrica. Allí em van barrejar amb molts més kiwis d’arreu del món i tot estava ple de cintes i tot plegat semblava un parc d’atraccions. Quan em trobava les cintes on ens enganxaven les etiquetes, va haver una avaria. Em vaig assabentar que un kiwi massa madur i vell havia entrat i que no es podia transportar ja que estava en mal estat i malalt. Al passar pel costat de l ’infermeria, vaig veure qui era aquest kiwi vell, era el meu avi!
Vaig saltar de cinta e cinta fins que vaig arribar fins a ell. Jo tot content al arribar vaig explicar-li la meva aventura i l’ avi sorprès de veure’m em va dir que fugís, que la vida que m’esperava etiquetat amb la marca d’aquella fàbrica era el meu pitjor destí. En aquell moment em vaig adonar que el lloc on havia arribat, no era tan fantàstic com jo em pensava, no era un parc d’atraccions i el fet que va fer adonar-me’n va ser en quan un humà em va agafar i em va llençar entre tots els kiwis separant-me del meu avi. Des de darrere del vidre on m’havien col•locat de manera brusca em vaig acomiadar del meu avi i dos segons més tard vaig veure com un home gran i forçut l’aixafava i el tirava a la brossa.
Jo en aquell moment ple de ràbia i trist pel que havia vist, vaig decidir sortir a buscar l’home sense por del que em pogués ocórrer. Però una kiwi em va aturar i tranquil•litzar, es deia Nikia i era la fruita de la meva espècie més maca que havia vist mai.
Vaig passar per tots els processos dins la fàbrica amb ella i al sortir i embarcar dins d’aquell contenidor que anava a l’interior del gegant vaixell de càrrega, sabia que passaria un llarg viatge amb una amiga genial.
Després de molts dies, no se si fins i tot mesos, vam arribar a España.
Al port ens van passar el control de qualitat i després de varies proves ens van distribuir per diferents caixes arreu del país al que acabàvem d’arribar. Per sort, jo havia estat amb la Nikia des del primer moment a la seva caixa i això va fer que ens coneguéssim més i viatgéssim arreu del món junts. Nosaltres vam ser destinats a Catalunya a una escola de Barcelona.
De camí ens vam assabentar que era el Col•legi Montserrat, aquesta era l’única informació que teníem, i tots dos juntament amb els altres kiwis, esperàvem una vida llarga, feliç i tranquil•la. Però això no va ser així, el mateix dia d’arribada ens van col•locar a una safata de plàstic on moltes mans de joves i nens ens tocaven mirant la nostra maduresa, allí vam adonar-nos que érem el postre d’un dinar escolar!
A la Nikia se la va endur una noia rossa amb ulls blaus, que semblava bona noia, així que encara que el nostre comiat va ser molt emotiu i trist, jo sabia que estaria en bones mans, o per lo menys ho desitjava.
Jo no vaig tardar gaire en ser recollit de la safata però jo no vaig tenir tanta sort i vaig caure en mans d’un nen que em va semblar un mal educat i que no tenia respecte per res. Així que com m’esperava, la meva vida no va durar gaire i enlloc de ser menjat com a postra, el nen em va posar a la seva butxaca i junt amb un grup nombrós d’amics ells van pujar per unes escales verdes que sortien del menjador escolar.
Allí el meu nou amo em va tirar contra la paret blanca. La meva sensació de volar no va durar gaire, perquè l’impacte va ser ràpid, però amb el temps suficient per poder veure tots els moments viscuts dins la meva ment. El cop contra la paret va ser dolorós, i allí vaig notar com em dividia i una part de mi va lliscà paret a baix, fins que vaig arribar al terra i vaig ser rematat pels peus d’aquells joves.
No m’havia esperat mai una vida tant activa i moguda, i menys una mort tant sobtada i dolorosa. Reconec que hagués preferit morir entre les mans d’aquella pobra nena acusada de robatori en aquell país perdut prop de Nova Zelanda, ja que ella necessitava menjar per viure. En canvi aquests joves no han sabut aprofitar el que tenien ni valorar les mil coses que posseeixen. Ells són de monts privilegiats i no valoren tot el que tenen, per això un kiwi qualsevol, a ells els pot semblar insignificant, però per altres persones pot ser alguna cosa decisiva i necessària.
Així que la meva vida va acabar aquí, sense entendre les desigualtats socials, econòmiques i adonant-me de les grans injustícies del nostre món actual.