''Assassinat lluminós''

Tot va començar un dia de pluja... La llum del col·legi, venia i se’n anava cada dos per tres. Pensàvem que seria algú normal, típic dels dies de pluja, però que en un dia com a màxim, la llum tornaria, i les instal·lacions tornarien a funcionar com sempre, però no. Be, de fet, al dia següent tot va tornar ala normalitat: no plovia, les instal·lacions anaven correctament, els alumnes sortien i entraven de les classes, els professors es prenien el cafè a la sala de professors, sortien a fumar-se un cigarro... Però una cosa no anava be; una bombeta en concret. Resulta que totes les llums de cada passadís, i de cada aula, tornaven a funcionar, totes menys aquella del segon pis, davant de les taquilles, al costat del despatx de la directora del centre, la mare Montse. Era la única bombeta que semblava estar fossa. Bueno, no se si ‘’fossa’’ seria l’adjectiu adequat... Us u explicaré. Com ja he dit, totes les instal·lacions tornaven a funcionar, i totes les bombetes tornaven a funcionar correctament cada cop que li donaves a l’interruptor. Però resulta que aquella bombeta en concret, duran el dia no funcionava, mentre les altres si. Si, si, he dit durant el dia. Resulta, que cada nit, aquella bombeta, s’encenia a les dotze de la nit, i no hi havia manera d’apagar-la. Es més, quant funcionava aquesta bombeta, les demés no funcionaven, no hi havia manera d’encendre-les, ni tampoc, d’apagar aquella famosa bombeta. Nosaltres, les mares, estàvem mortes de por. Duran el dia, lo únic que desitjava era allargar-lo, i que no arribes mai la nit, i durant, només desitjava que surtis el sol, i contra més i pensava, més llarga se’m feia. Teníem que buscar una solució immediata, però ninguna de nosaltres s’entenia amb els cables que necessitàvem agrupar de nou perquè la bombeta tornes a funcionar. Vam trucar a sis electricistes, i els sis Hens van prendre per boges. Era normal! Lo que pesava, era totalment incoherent, i no tenia cap tipus de sentit. Però nosaltres, vam seguir intentant-ho. Ya havia passat una setmana, una setmana sense dormir, sense poder donar les classes correctament als alumnes; una setmana horrorosa. Nomes hens quedava una opció: seguir trucant a electricistes, be, i resar, resar era Lu únic que hens donava forces. Per fi! Per fi vam aconseguir venir a un electricista, bé, ho que deia que ho era, però en aquells moments, hens era igual si era electricista, pintor o arquitecte. Necessitàvem algú que hens arregles aquella bombeta que tan hens estava fen patir. L’electricista va venir, i va passar la nit amb nosaltres, per comprovar que lo que li explicàvem era veritat, ja que, com era d’esperar, no s’ho creia. I així va ser, els seus ulls no l’enganyaven, i van veure lo mateix que veiem nosaltres duran totes aquelles nits. Quan per fi va arribar el dia, l’electricista va fer una repassada a les instal·lacions, i tot estava correcte. Així que directament va fer una ullada a la bombeta. Va pujar a l’escala i es va posar a observar-la amb moderació. No semblava que hi hagués ningun problema, fins que, de sobte, van començar a saltar pispes de la bombeta, i totes les llums del col·legi, es van apagar... Totes menys aquella! Els alumnes van començar a córrer i a sortir de les classes, però les portes estaven tancades! Totes les portes del centre es van tancar de repent! Els professors no sabien com controlar la situació, ells també estaven morts de por. Jo no feia res mes que resar, resar i resar. L’electricista estava a dalt de l’escala, i les pispes cada cop eren més grans! Els nens corrien per dintre les aules, cridaven, els nens petits ploraven desconsolats, i nosaltres, be, nosaltres no sabíem que fer, només podíem resar-hi demanar-li ajuda a Déu. De sobte, un cable suelto, que sortia de la bombeta, va començar a encendre’s, i l’electricista, va caure de l’escala i, es va quedar estirat al terra... Les pispes cada cop creixien mes i mes i mes... Com podia ser que una bombeta causes tanta guerra? Les pispes eren grandioses! Tan que van fer petar la bombeta, i... De repent, tot, a poc a poc, tornava a ser normal. La llum havia tornat, els nens s’anaven tranquil·litzant, les portes es van obrir, el sol començava a sortir... Però, l’electricista estava allà, estirat, sense moure’s. Estava mort. Va venir l’ambulància, i se’l va en dur. Cap de nosaltres es podia creure, que una bombeta hagués acabat am la vida d’un pobre home, que lo únic que intentava fer, era ajudar-nos.
Van passar dos setmanes, i tot ja era normal... Però, el forat de la bombeta, encara segueix allà, al segon pis, davant de les taquilles, al sostre. De moment no ha passat res mes, i esperem que així sigui per sempre.


CRISTINA BOIX.