La festa de comiat

Tot va començar en una festa de final de curs, on es feia el comiat de la gent que s’anava del col•legi. Una de les que s’anava era una noia, de les mes populars ja que tenia una bellesa incomparable. Era rossa, alta, amb els ulls verd, tirant a blau, i aquell dia portava un llaç per aguantar-se una part del cabell. El seu nom era Silvia. Tot anava molt bé, no hi havia cap problema, la gent s’ho passava bé, reien, ballaven, cantaven, en general; una gran festa.

Però tot anava massa bé, quan de sobte no trobaven a la noia per en lloc, només es sentien uns crits, però no aconseguien saber de on venien. Van parar la música, tothom va deixar de cantar, ballar, riure... i van començar a busca. Nomes seguien sentin els crits. La gen començava a posar-se nerviosa.

La seva parella, Pedro, un dels nois més populars, igual que ella, va sortir de la sala on en trobaven. No sabia que fer, ni per on començar perquè ni siquiera sabien de on venien els crits. Cada cop els crits es sentien de més lluny.

Va venir la policia, en Pedro estava ja desesperat, no podia respirar pensant que ja no la tornaria a veure. Darrera de ell van aparèixer els pares de la Silvia. La mare tenia els ulls inflats i vermells de tant plora. El pare no plorava, però nomes feia falta mirar-lo als ulls per veure la tristesa i la desesperació que portava dins per la desaparició de la seva filla.
La policia va començar a buscar per dins de la casa, per les golfes, el terrat, el primer pis, el segon, el tercer...era una casa molt gran amb molts llocs on amagar a una persona però en ningun dels amagatalls trobaven a la Silvia. El no trobar-la dins de la casa van decidir seguir buscant-la en el jardí i en el bosc que la casa tenia.

Va arribar el moment on van trobar la primera pista i la única, el llaç de la Silvia en un descampat a pocs metres de la casa i es quan van saber que no la trobarien ja que per allà passava un riu...

Van buscar-la durant anys, però ja no es va saber res més de ella, només el record que guardava en Pedro a la seva butxaca cada dia, el llaç vermell de la Silvia, la persona que més estimava per sobre de tot.